Ja fa unes setmanes que vam iniciar el curs 23-24 i, fent un volt per les obres educatives maristes, és obvi que el lema “Ets a casa” ha donat molt de si per guarnir les parets dels nostres centres i dinamitzar activitats de cohesió per a les persones que hi treballem i a qui atenem. Hi trobem cases dibuixades, fotografiades, en murals, als pósters i en maqueta. Tot tipus de creacions que fan servir el símbol de la casa com a signe de l’acollida que volem oferir a tothom.
Segons el filòsof Josep Maria Esquirol, la condició humana està definida per la seva fragilitat. Som vulnerables, venim al món nus, petits i depenents. El gest amb el que responem a aquesta condició és el d’amparar, protegir, acollir, integrar… en definitiva, aixecar cases on no fa fred, com diu la cançó del lema, “perquè som família i escalfor”. Una casa “on entrem totes i tots”, construïda “amb maons d’esperança i que tingui molta llum”.
La nostra província porta el nom d’una casa, l’Hermitage, i entre les obres que formem la xarxa hi ha cases: els pisos d’acollida de Rubí, Santa Coloma i Barcelona i el centre residencial d’Igualada. Però no els anomenem amb aquestes paraules tècniques, sinó que en diem “la llar”. Dir “ets a casa” és molt fàcil i pot ser només un eslògan tranquil·litzador. Però per dir-li-ho a un infant que ha estat retirat de la seva família d’origen o a un menor que ha migrat sol i ha arribat al nostre país, cal fer-ho des del cor.
Tant de bo aquest lema ens ajudi a créixer en hospitalitat. Patim la manca de recursos suficients per fer-ho amb la qualitat amb la que voldríem però, com a mínim d’actitud, que sapiguem ser acollidors i acollidores amb totes les persones que atenem a les nostres obres, especialment aquelles que més ho necessiten. Que tothom trobi el seu lloc a casa nostra, “fins que s’ompli la casa” (Lc 14,23).
Estic tan entusiasmat amb «The Chosen» que, quan l’Eloi Aran em demana que pinti un jesús pel Congrés de l’Escola Cristiana (Quòrum 23), m’ha sortit semblant al de la sèrie.
A 100 anys del naixement d’Italo Calvino, una reflexió sobre l’infern d’un ateu carregada de contingut:
Hi ha dues maneres de no patir-lo [l’infern]. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai.
D’una manera molt desafortunada, en una visita a un equip de pastoral d’una escola, un germà marista increpa l’equip. El malestar pel to i les formes, i alguns exemples antiquats, fan passar desapercebut el fons de la qüestió. Ja en una visita anterior a un altre equip s’havia fet servir la paraula «pirotècnia» per definir la superficialitat que a vegades impregna el nostre activisme pastoral. En aquest cas es posa la gimcana com a model d’un tipus de pastoral molt engrescadora però poc profunda. I no tan sols això, sinó també una pastoral que estressa el sistema escolar i que, per això, també genera rebuig per part del claustre.
Sovint diem que tot allò de les nostres escoles que entra en contradicció amb el discurs de tenir cura de les persones (burocràcia, exigències, horaris, cobraments…) fa incoherent i desvirtua l’acció pastoral. Potser també hem de ser autocrítics i pensar quina dosi d’allò que nosaltres promovem és incoherent amb el que volem transmetre.
Amb la seva perspicàcia habitual, Walter Benjamin assenyalava que la naturalesa lingüística dels homes radicava en llur capacitat per anomenar, per emparaular, les coses, les persones i els esdeveniments. En emparaular la realitat, l’ésser humà no fa sinó emparaular-se ell mateix i expressar qui és ell en relació amb tot allò i a diferència de tot allò que hi ha en el seu entorn. Cal fer notar, però, que els emparaulaments de la realitat de l’ésser humà no són mai definitius, sempre són circumstancials; en tot moment es tracta d’unes traduccions aproximades, sempre revisables i millorables -o empitjorables. Sobretot, en relació amb Déu i amb l’altre, això posseeix una especial importància. En efecte, en ells mateixos, Déu i l’altre són intraduïbles, inefables, irreductibles, la qual cosa implica que els emparaulaments i traduccions que fem són sempre emparaulaments i traduccions de l’innombrable – Déu i l’altre- a noms i categories que pertanyen al nostre domini lingüístic i, molt sovint, fins i tot cal incloure-les en el cap de l’exercici del poder.
Des del naixement fins al darrer sospir, l’ésser humà ha de ser acollit perquè, pas a pas, vagi construint la seva identitat en un procés mai no acabat del tot, sempre necessitat de noves contextualitzacions. Només mitjançant l’acolliment i el reconeixement, de primer, l’infant i, en tot moment, l’adult podran ser engendrats efectivament i afectivament en el si d’una comunitat, és a dir, en un «àmbit cordial» en el qual la comunicació i no pas la mera informació útil els permetrà establir i mantenir uns vincles religiosos, culturals i socials basats en la comunió. Quan neix, l’home és un ésser completament desvalgut i desorientat, sense punts de referència històrics i culturals que li permetin transitar i orientar-se amb una certa autonomia i correcció pels viaranys de la vida. En aquell moment és completament un ésser «sense paraula» (infans), sense adscripció cultural, gairebé es podria dir que és algú completament «natural». Cal tenir en compte que es troba llançat en un món que ell mateix no ha escollit ni previst, en el qual haurà d’empendre l’arriscada missió, mai no enterament acomplerta, sempre necessitada de revisions i represes, de passar «del caos al cosmos», de l'»estat de naturalesa» a la immersió en una tradició cultural determinada. En gran mesura, l’èxit o el fracàs d’aquesta empresa dependran de la bona o, per contra, de la negativa acollida que experimenti, de l’orientació que se li proporcioni, de la competència gramatical que assoleixi per mitjà de processos pedagògics i de transmissions que caldrà que, críticament – amb criteri-, vagi assimilant i integrant en el dia a dia de la seva vida quotidiana. Justament en un món amb un tempo vital tan excessiu com és el nostre, el sempre difícil aprenentatge i interiorització de criteris constitueix l’element fonamental de tota praxi pedagògica que no es deixi envair ni per una reducció tecnològica dels processos educatius ni per un laisser-faire apàtic i sense força espiritual. És aquí on rau la decisiva i insustituïble importància de les estructures d’acollida per al desenvolupament harmoniós i assenyat de les diverses etapes de l’existència humana. No cal insistir en el fet que la qualitat del desig amb què és esperat i reconegut un infant concret serà determinant per a la progressiva configuració i maduració de la seva existència en aquesta terra. Un ésser humà no desitjat i/o no joiosament esperat sol convertir-se, en el seu trajecte biogràfic, en una persona neguitosa, sotmesa a un plus -sovint insostenible- de desorientació, de frustració i de total incapacitat -ni que sigui provisionalment- per dominar els estralls de la contingència.
Deixarà empremta? Està arribant? Sabem transmetre?
Connectem amb l’alumnat?
Prioritzem el quant o el com?
Com educar més en generositat?
Com contagiar al claustre?
És el que faria Jesús?
Què és el que ens mou? Què ens motiva?
Realment la Pastoral és l’eix vertebrador del nostre projecte educatiu?
Quina formació tenen els membres dels equips de Pastoral?
Com impliquem a la gent jove que va arribant?
Per què les famílies s’apunten a tallers de mindfulness i no als de pregària?
És suficientment rica la Xarxa de Pastoral per compartir entre escoles?
La Pastoral és urgent o important?
L’Estel, una de les persones que forma part de l’equip de Pastoral de l’escola de Girona, ha tornat de la formació sobre Pastoral a Valladolid amb aquest reguitzell de preguntes sota el braç.
El pensamiento mitológico entiende la acción de Dios en la naturaleza, en la historia, en el destino humano o en la vida interior del alma, como una acción que interviene en el curso natural, histórico o psicológico de los acontecimientos. La causalidad divina se inserta como un eslabón en la cadena de los acontecimientos, que se suceden unos a otros según un nexo causal (•••). La idea de la acción de Dios, en cuanto acción no-mundana y trascendente, sólo puede dejar de ser equívoca si la concebimos como una acción que tiene lugar, no entre las acciones y los acontecimientos mundanos, sino en el interior de ellos.
(reflexió de la pregària que he preparat per a les properes assemblees de Pastoral)
El lema d’aquest curs per a tots els maristes és “Ets a casa”. El lema es dirigeix a algú. Algú a qui li diem que volem que se senti com a casa. Sentir-se com a casa és una experiència positiva, càlida, acollidora, comfortable. Per exemple, quan tornes a casa després d’unes vacances o d’un llarg viatge de treball: recuperes l’olor de casa, la disposició dels objectes, les abraçades amb les persones estimades… Quan diem “ets a casa” volem transmetre aquesta calidesa, aquesta acollida.
Però és massa fàcil dir-ho i que no sigui de cor, que només sigui màrketing. Una manera de contrastar si ho diem de veritat o no és imaginar-nos què passaria si li diguéssim “ets a casa” a col·lectius que viuen experiències de desarrelament:
Com dir-li “ets a casa” a una persona migrant tancada en un CIE i a punt de ser expulsada al seu país?
Com dir-li “ets a casa” a un infant que viu en un CRAE?
Com dir-li “ets a casa” a una persona que no pot sortir del seu pis per problemes de mobilitat i que fa mesos que no trepitja el carrer?
El lema d’aquest curs, si ens el volem prendre des de la radicalitat de l’Evangeli, és un crida a una actitud d’acollida total. Perquè a les obres educatives maristes volem que hi càpiga tothom, tothom, tothom, com repetia el Papa Francesc a la JMJ a Lisboa.
EVANGELI (Lc 14, 16-24)
Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent. A l’hora de l’àpat va enviar el seu servent a dir als convidats: «Veniu, que ja tot és a punt».
Però tots, sense excepció, començaren d’excusar-se. El primer li digué: «He comprat un camp i l’haig d’anar a veure. Et demano que m’excusis».
Un altre digué: «He comprat cinc parelles de bous i ara me’n vaig a provar-los. Et demano que m’excusis».
Un altre digué: «M’acabo de casar, i per això no puc venir».
El servent se’n tornà i ho va explicar tot al seu amo. Llavors l’amo, indignat, li va dir: «Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir pobres, invàlids, cecs i coixos».
Després el criat digué: «Senyor, s’ha fet el que has manat i encara hi ha lloc».
L’amo va dir al servent: «Surt pels camins i pels horts i insisteix que vingui gent fins que s’ompli la casa. Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet».
(versió d’un article que vaig escriure pel curs de formació sobre la Competència en Pastoral Educativa de la FECC)
Des de fa un mes, he assumit la coordinació de la pastoral a les escoles i obres socials maristes de Catalunya. Tot i que poc a poc l’agenda es va omplint, ha estat un temps tranquil per reflexionar sobre la tasca encomanada i de lectura reposada. A part de documentació de la pastoral marista, he llegit l’encíclica Christus vivit del papa Francesc, Fin del cristianismo premoderno d’Andrés Torres Queiruga, i he començat Religió i comunicació de Lluís Duch. També he buscat xerrades a Youtube i em quedo amb una de José María Rodríguez Olaizola que ha estat especialment inspiradora:
Penso que avui és imprescindible formar-nos i aprofundir en la dimensió Cap de les 3c’s perquè és la que ens permet discernir què del que fem és el que volem o no ho és. Avui hi ha moltes ofertes de Cos i Cor a la nostra societat, però hem de saber quines d’aquestes ens porten a Jesús o només ens distreuen. Al llarg del meu recorregut de fe, per sort, he entrat en contacte amb 3 grans famílies eclesials que, casualment, destaquen sobretot en una de les 3c’s. La meva formació cristiana va començar a les Dominiques de l’Anunciata, que són les que van despertar el meu interès per la fe. De seguida que vaig començar a la parròquia de Sant Andreu de Palomar vaig entrar en contacte amb l’Acció Catòlica (MCJ, MIJAC; ACO, JOC), que posa l’accent en el Cos. També he tingut força contacte amb el món ignasià que m’ha aportat molt de Cap. Finalment, des de fa uns anys treballo a Maristes, una congregació que ha potenciat molt la dimensió Cor.
En els últims cursos, a les assemblees de coordinadors/es de Pastoral de les escoles maristes, hem reflexionat diverses vegades sobre la situació de la pastoral avui. Molts dels aspectes que han sortit en aquesta reflexió sortien també als continguts de la formació sobre el context pedagògic, eclesial i social de la pastoral educativa avui: la creixent secularització del nostre context social, el pluralisme religiós, la recerca d’una espiritualitat individualista o de consum…
Però un cop realitzades les corresponents diagnosis, cal fer un pas endavant i atrevir-nos a fer algun canvi, alguna proposta nova. Ja ens diu Jesús que un bon pastoralista que “s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles” (Mt 13,52). I aquí és on ens paralitzem, perquè no sabem exactament com fer-ho. Fer pastoral educativa en un món que ens diu permanentment que estem passats de moda és difícil. Els equips de pastoral acostumen a estar formats per gent molt motivada però la sensació d’anar sempre a contracorrent demana un gran esforç de resistència.
Com a criatians som hereus d’una tradició mil·lenària que està en crisi. La supervivència cultural en un moment de crisi implica l’adaptació intel·ligent al medi. La situació és difícil per contradictòria: cal conservar una tradició i alhora cal transformar-la al temps actual. Es tracta, doncs, d’un esforç de traducció que no perdi la substància. Es tracta de trasplantar un arbre a un test nou sense que se’ns mori.
Evangelitzar en un món plural implica renunciar a una mirada de cristiandat que vol homogeneïtzar la societat sota els nostres criteris. Però això no implica necessàriament acceptar ser una minoria i menys encara una minoria escollida, elitista i tancada en si mateixa. Evangelitzar en un món plural ens obliga a entendre que som una proposta més (per nosaltres la vàlida) dins d’un conjunt de propostes legítimes. Però volem que la nostra proposta sigui significativa per tothom, no ens volem quedar tancats ni aïllats. Per tant, volem créixer sense acaparar ni imposar. Volem que els altres també acceptin la nostra proposta com a legítima encara que no l’acceptin com a vàlida.
El nostre objectiu, i la clau de volta de totes les decisions que prenguem, és que l’anunci del Regne arribi sempre més lluny i més al fons. No és, encara que sovint ho confonem, engrandir l’Església ni les nostres possibilitats. Però per això ens cal escoltar Jesús, tornar a la font. I oferir Jesús no com un conjunt d’idees preestablertes i tancades. El cristianisme no pot ser una ideologia. El que Jesús és per a cadascú de nosaltres no és un punt de partida, si no un camí de descoberta i de seguiment en el que ens anem endinsant. Com els deixebles, que van descobrir el rostre de Déu en Jesús, però abans es van entusiasmar amb un home singular, van caminar i suar al seu costat, no entenien el que deia i fins i tot van dubtar i el van abandonar.
Kazooistica 